En el segle XIX, finalitzada la guerra napoleònica l'exèrcit procedí a intervenir decididament en la política espanyola. El 1814 es va inaugurar l'època dels cops d'estat, que van ser designats de nombroses maneres: pronunciamientos, levantamientos, asonadas, insurrecciones, cuartelazos, movimientos, etc. Al llarg d'aquesta centúria, com a mínim n'hi hagué 46 (de signe polític divers: absolutista, liberal, carlí, progressista, moderat, republicà, etc.), i en el segle XX 10, també de signe diferent. El darrer va tenir lloc el 23 de febrer de 1981. El 1898 l'Estat espanyol va perdre els últims territoris d'aquell extens imperi conquerit a l'Edat Moderna. El desastre provocà un enorme impacte emocional en la societat, però no hi hagué cap revolta popular ni l'aixecament en armes de cap espasó disposat a redimir la pàtria espanyola de l'abisme en què havia caigut. El mot 'regeneració' va colonitzar el llenguatge polític. Aparegueren tota mena de regeneracionistes (catalanistes, espanyolistes, culturals, econòmics, etc.) que digueren la seva, però qui va materialitzar la idea fou el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera que, identificant-se amb el 'cirurgià de ferro' requerit per Joaquín Costa, el 1923, mercès a un cop d'estat no violent i el plàcet d'Alfonso XIII, ocupà el poder. Al llarg del període 1898-1923, Catalunya va superar les grans dificultats econòmiques derivades de la pèrdua dels mercats d'ultramar i experimentà unes profundes transformacions - demogràfiques, urbanístiques, econòmiques, culturals, polítiques, etc. - que la marcarien per la resta de la centúria. D'altra banda, el catalanisme va adquirir la majoria d'edat. En front de la identitat nacional espanyola (castellana) imposada per l'aparell de l'Estat se'n dreçà una altra d'alternativa, la catalana, sorgida de les entranyes de la societat. Es féu evident que l'enorme esforç homogeneïtzador (espanyolitzador) iniciat per la monarquia borbònica al principi del segle XVIII - amb el parèntesi del Sexenni Revolucionari - havia fracassat. L'exèrcit, socialment desacreditat pel desastre del 1898, colpit per la crisi econòmica, dividit (junteros, africanistes i efímerament classes de tropa), pregonava un adolorit nacionalisme militar espanyolista que la societat catalana no entenia i rebutjava; tot i això,va fer caure ministres, condicionà i enderrocà governs, i fou el puntal i el mantenidor de l'ordre social durant la monarquia d'Alfonso XIII. Existeix un bon nombre d'excel·lents investigacions sobre el darrer quart de segle de la Restauració a Catalunya, però la institució armada sols ha estat tractada de forma col·lateral o s'ha centrat l'atenció en determinats episodis que protagonitzà i que en el seu dia feren forrolla. El que no s'ha elaborat és un estudi global de la seva actuació durant el període que hem assenyalat així com les conseqüències que en el Principat va tenir la política militar dels successius governs alfonsins. És per això que el propòsit de la present investigació és contribuir a treure l'entrellat de la conflictiva relació entre l'exèrcit espanyol i Catalunya durant els darrers 25 anys de la Restauració.
